domingo, 28 de octubre de 2012

3ª ENTRADA


L'APRENENTATGE SIGNIFICATIU:



Aquesta setmana hem descobert les diferents maneres que té l´esser humà d´aprendre. Partint de que l’aprenentatge és per sí mateix continu podem distingir d’entre dos extrems:
a-Un tipus d’aprenentatge mecànic, superficial, de memorització, simple, fàcilment reproduïble però poc útil pel que fa a trobar solucions a problemes reals.
b-Un altre tipus més profund, útil per a la comprensió e interpretació, amb sentit i amb possibilitats de ser aplicable a qualsevol context. Aquest segon tipus és el que anomenem aprenentatge significatiu.
“El aprendizaje de una competència implica el mayor grado de significatividad y funcionalidad posible...” 11 ideas clave,  Zabala i Arnau(2007,pàg 105)
            En Zabala en el seu estudi de les competències bàsiques, entén que només cap l’aprenentatge  significatiu i funcional, aquell que permet entendre el sentit de la pròpia competència així com el sentit dels seus components (procedimentals, actitudinals i conceptuals)
Així mateix, les teories constructivistes defenses que l’aprenentatge ha de ser el més profund i significatiu possible, la qüestió clau és quins són els factors que contribueixen a fer més profund i significatiu un aprenentatge. Zabala i Arnau(2007) donen resposta a aquest interrogant recollint de diferents autors el que anomenen: Principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu:
1-    Esquemes de coneixement i coneixements previs:
Els esquemes són les representacions que les persones tenim en un moment determinat sobre un objecte. Aquests esquemes els revisem i modifiquem segons les vivències així, cada nou aprenentatge haurà de construir-se des dels esquemes existents.(Partir d’allò que ja se sap)
Na Silvia va posar un exemple molt clarificador recordant que el seu fill li havia demanat ofuscat com era possible que Jesús fora un poble quan ell sabia que era el nom d’una persona.
2-    Vinculació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs:
Els nous continguts han d´estar relacionats d’una manera substancial i no arbitrària amb els que ja tenim.

3-    Nivell de desenvolupament:
Fa referència a les capacitats cognitives de l’alumne, a la seva disposició, a la salut de la seva intel·ligència (Piaget)

4-    ZDP: Zona propera de desenvolupament:
És l’adequada distància entre allò que sabem i allò que no sabem però que volem aprendre. Aquesta zona indica allò que sabrem fer amb l’ajuda dels mestres. (Vigotsky)
5-    Disposició per a l’aprenentatge
La disposició s’ entén com la capacitat d’ equilibri personal de l’alumne, les relacions interpersonals, la salut emocional, la intel·ligència emocional del propi alumne.
Un exemple que em va resultar molt útil va ser el del nen que arriba a classe sense poder participar perquè els seus pares han passat la nit discutint i ell no es troba bé.
6-    Significativitat i funcionalitat dels nous continguts
Aquest principi vol dir que per a que un alumne pugui aprendre d’una manera més profunda necessita poder atribuir-li sentit a allò que aprèn, saber que li serà útil.
7-    Activitat mental i conflicte cognitiu
L’alumne juga un paper actiu, és protagonista indiscutible del seu aprenentatge a l’hora de re-elaborar els seus propis esquemes mentals de coneixement. Ha de realitzar una activitat mental d’observació, anàlisi, contrasts... i aplicació als diferents contexts.
Vàrem estar parlant a classe de la importància d’aprofitar els propis conflictes naturals que li apareixen al nen per plantejar-li de nous. Na Gemma ens va recordar que la Lluna suposa un enorme conflicte per a un nin. A partir d’aquesta curiositat que el nin ja té, li podríem demanar per que tenim la nit i el dia, plantejar-li un problema a resoldre.
8-    Actitud favorable, sentit i motivació
No pot haver-hi un aprenentatge significatiu sense una voluntat, un interès manifest cap als nous coneixements. No nomé això, l´alumne ha de tindre un interès propi en l’aprenentatge per sí mateix i no per futures recompenses o per motius externs. D’això en diuen “motivación intrínseca” Zabala i Arnau(2007)
9-    Autoestima, autoconcepte i expectatives
Les idees sobre un mateix són determinants per al desenvolupament d’una actitud favorable cap als nous continguts.(que penso jo de jo?, fins on puc arribar? que espero jo de mi mateix? Com em valoro?)
10- Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició.
Saber que fem per aprendre, que hem de millorar, des d’on hem de partir, que necessitem seguir fent... planificar, aplicar, controlar i avaluar el nostre propi aprenentatge és imprescindible si volem aprendre a aprendre.

Respecte a la manera que tenia d’ entendre l’ aprenentatge el que ha canviat en mi aquesta setmana és el fet de valorar molt com faré el plantejament d’ aquest aprenentatge. Aquesta setmana he aprés la necessitat de plantejar-me amb molta precisió i anàlisi com enfocaré tant l’aprenentatge propi com el dels meus alumnes. Me n´he adonat que si el resultat que vull aconseguir és un aprenentatge útil, profund, que puguin posar- lo en pràctica en qualsevol situació que es trobin a la vida, ha de ser el resultat d’un estudi a fons previ per la meua, com a docent. Jo seré  qui haurà de decidir quins coneixements nous puc presentar i de quina manera motivar l’aprenentatge dels mateixos, com ajudar-los a aconseguir arribar-hi.
He descobert  la quantitat de factors que poden intervenir en l’aprenentatge d’una persona. Mai ho haguera dit! I tots, tots importen!!! Tots els hem de tindre presents.
M´han vingut al cap situacions reals d’alumnes del Conservatori amb poques ganes de fer classe i em plantejo quin de tots els factors no he tingut en consideració a l’hora de presentar els nous continguts. Moltes voltes pensava només amb la motivació per la meua part. Seré capaç d’aturar-me i analitzar cada situació per tal de treure el màxim rendiment?
Per tal d´aprofundir en el tema d’ aquesta setmana i poder aprendre el que era objecte d’ estudi, el que he fet ha estat en primer lloc escoltar els exemples que Gemma i les companyes de classe aportaven, en segon lloc llegir en Zabala. La primera volta que vaig llegir el capítol al voltant de l’ aprenentatge funcional no em va quedar del tot clar penso que probablement tenia al cap altres coses com ara finalitzar uns informes per als companys de feina. Una volta vaig finalitzar els treballs del Conservatori  vaig rellegir aquell capítol i ara sí, vaig poder fer-me uns esquemes gràfics aclaridors. La següent passa va ser buscar els apunts de la assignatura de Desenvolupament Cognitiu ja que feia una setmana vàrem estudiar en Piaget i en Vigotski. Vaig pegar una ullada per tal de fer memòria pel que fa als conceptes de nivell de desenvolupament, conflicte cognitiu i ZDP i poder relacionar-los amb l’aprenentatge significatiu. 
A la primera entrada d'aquest bloc(primeres setmanes) fèia menció només comeneçar als conceptes d' "aprendre a aprendre i aprendre a ensenyar". Llavors només eren conceptes nous que havien arribat a mi i que pensava entenia. Aquesta setmana he tornat enrere per tal d'adonar-me que allò tenia un significat molt més profund del que jo pensava.
No vull acabar aquesta entrada sense citar en Miguel Angel Santos Guerra. La setmana passada ens va deixar una reflexió molt motivadora al voltant de la figura dels docents i aquesta setmana ha afegit al seu bloc el Adarve la segona part d'aquell article.






lunes, 22 de octubre de 2012

2ª ENTRADA



EL ROL DELS MESTRES:




Aquesta setmana hem treballat la figura del mestre  des de tots els aspectes positius i negatius que hem pogut trobar.

En primer lloc i abans d´aprofundir-nos en el concepte de mestre, na Gemma ens va portar a l´aula els interrogants al voltant de les diferents funcions que pugui tenir l´escola. Férem un apropament a en Mariano Fernàndez Enguita i la seva anàlisi d´aquestes funcions:
-Funció de socialització: L´escola  pot introduir trets socials en els individus. Anomenem aquesta socialització escolar com a secundària front a la primària que és la que fa la família. El gran dilema és si nosaltres com a docents només reproduïm  el sistema social sense donar la passa de transformar-lo.
-Funció de preparació per al món laboral. Hem viscut la que podríem denominar la malaltia de “titulitis” al llarg de molts anys, la qüestió és si verdaderament tots aquests títols serveixen per a la vida. Al respecte d´aquesta funció ens plantegem si volem preparar futurs treballadors només o ciutadans del món.
-Funció de formació de ciutadans: Vivim en una democràcia parlamentària i l´escola reprodueix les formes de participació de la nostra societat . Un règim democràtic permet o hauria de permetre el pluralisme a través de la llibertat d´expressió dels docents. Respecte a les pràctiques democràtiques a l´escola em va resultar molt clarificador l´exemple que na gemma va portar. Contava que un dia a una classe de primària per tal d´apropar-los al valor de solidaritat decidiren fer una pràctica que consistia a repartir galetes a tots els alumnes d´una manera desigual. Aleatòriament uns tindrien moltes més que els altres. Després els deixarien pensar allò que podien fer amb elles si menjar-les o compartir-les. El resultat és el menys important perquè evidentment va haver-hi de tot però la lliçó d´entendre d´un mode tan viu el significat de solidaritat de ben segur que no els hi passarà de llarg.
-Funció de consens social: Aquest argument no té cabuda, el fet de fer únicament responsable del seu aprenentatge al propi alumne és la pitjor manera que pot tindre un docent de llevar-se responsabilitats.
- La resta de funcions que menciona en Fernàndez Enguita les anomena menors però no vull oblidar-les: Funció de custòdia( pensar que l´escola és un lloc on deixar que cuiden els nostres fills) ; Funció de nova planta( Aquesta és l´excusa tres la qual s´han amagat els polítics per tal d´ocultar l´atur retardant la seva incorporació al món laboral);Dos que sembla tornen a estar de moda encara que ens pugui parèixer impossible són les funcions de conformar consciència nacional i la d´adoctrinament religiós.

En Tonucci (2003) para amb molta claredat al respecte de les funcions de la moderna escola centrant-les en el màxim desenvolupament de les capacitats dels alumnes a partir dels seus propis coneixements i de les experiències viscudes.

Zabala (1995) en referència a l´objectiu d´aquesta funció principal de l´educació dirigeix totes les propostes cap a la millora de la pràctica.

Gimeno (2000) potència les funcions democràtiques de l´escola. El desenvolupament de la personalitat de l´alumne amb la intenció de que sigui capaç de transformar el sistema democràtic del qual forma part.

Pel que fa a la figura de mestre la lectura d´en Jaume Carbonell(2003) ha estat realment tot un descobriment de noves reflexions. M´ha fe moure plantejaments ben arrelats. En Carbonell a Una educación para mañana fa una definició exhaustiva de la situació que viu l’actual docent senyalant els que considera factors que potencien l´actual estat crític del magisteri. Cita a en Hargreaves del seu llibre Profesorado, cultura y profesionalidad per tal de culpar principalment el individualisme, el aïllament i el secretisme com a causa de la falta de canvi educatiu. Els diferents models que planteja Carbonell de professorat són els següents:
-Model funcionarial i absentista: Fa menció al més pròxim al que seria un cementeri d´elefants, el model basat en el llibre de text, a la màxima comoditat, tancats a noves propostes pel risc que comporta la imprevisibilitat.
-Model especialista: Tan endinsat en la seva assignatura que no sembla estar interessat en res més per la qual cosa queden fora dels treballs en equip, de la globalització.
-Model autista: Aquest seria el mestre que viu aïllat a la seva aula tancat d´ulls i propostes per a la resta del centre i de companys.
-Model nostàlgic: Aquells que pensen que ja és massa tard per fer cap canvi.
-El model d´aquell que contínuament es queixa: Provoca  desmotivació i desmoralitza la resta de docents.
Front a aquesta definició tan dura però tan real, en Carbonell proposa 10 atributs dels bon mestres:
1-Coneiximent de la infància i la adolescència: Hem de conèixer el desenvolupament del pensament dels nostres alumnes per poder explorar amb ells la manera de millorar-lo.
2-La relació amorosa i afectiva: “Perquè l´aprenentatge és una experiència emocional” (Woods).
3-La relació amb la cultura: Tenim la necessitat d´uns docents que prenguin consciència de buscar raons per entendre millor perquè les coses són com són. En Tonucci(2003) parla de manualitat i expressivitat així com de treballar les actituds, la curiositat der allò que és nou.
4-El saber fer pràctic: Dominar les habilitats relacionades amb l´ensenyament i l´aprenentatge. Al respecte fa una anàlisi en Tonucci (2003) molt clarificador senyalant quin és el cercle viciós al qual està destinat el docent. Tonucci recalca que el docent és l´únic treballador que passa de l´estat d´estudiant a l´escola sense haver sortit d´aquesta. No pot comprovar que el seu aprenentatge li serveix efectivament( com pugui fer-ho un metge els seus anys de pràctiques) i el que encara resulta pitjor, és limita a repetir els models que ha viscut perquè no ha conegut un procés de separació de la entitat que l´ha format.
5-Innovació crítica i progressista: El bon mestre ha de provocar el aprendre a pensar.
6-Comporomís polític i social. En al·lusió a la funció política de la que he parlat abans.
7-EL VALOR DEL TESTIMONI: Aquest punt l´he recalcat amb majúscules perquè si ben és cert que no podem oblidar cap dels adjectius que ha de tindre un bon mestre, el fet de ser exemple penso que és fonamental.
8-La formació permanent: Al llarg de tota la vida. En Tonucci(2003) quan atribueix la  situació crítica que viu la educació entre d´altres a l´absència d´una formació professional o la falta de qualitat d´aquesta. Proposa una formació coherent(escola-laboratori)
9-Cooperador d´altres docents: Per tal de superar la soledat de l’aula.
10- Esperançadors: Pel fet de tindre la capacitat de canviar vides cada dia no poden ser pessimistes.

En últim lloc el treball setmanal l´hem acabat fent una especial menció a les TPACK no tan sols com a eina essencial de formació del mestre sinó com a eina de treball diari. Aquí vos deix un esquema que ens va mostrar na Gemma i que et permet entendre que com a futurs mestres no podem formar part només del conjunt de docents plens de coneixements però buits d´eines per fer-los arribar als nostres alumnes.

El tema d´aquesta setmana m´ha fet plantejar-me si és cert que tinc control sobre allò que faig. Ho hauré de tindre si vull ser un docent competent i eficient. Ramón Flecha i Tortajada a Imbernon (1999) fomenten el canvi a l educació des d ‘aquest plantejament auto-avaluador.
No puc negar-vos que em fa por adonar-me de la velocitat a la que es mou la societat en la qual vivim i de la qual estic lluny. En analitzar l´esquema de TPACK, en soc conscient  de lo endarrerida que estic respecte a  novetats tecnològiques. I em plantejo la necessitat d´aprendre i enganxar-me el més aviat possible al tren perquè cada volta agafa més velocitat i penso que serà més difícil poder pujar-hi.
Una altra cosa que m´ha fet por de veritat encara que una por estimuladora és el fet d´haver-me plantejat la següent qüestió una volta llegit l'últim article d´en Santos Guerra al seu bloc El Aderve: De veres tenim al nostre abast el poder de transformar les ànimes dels nostres alumnes?
Pel que fa a la funció democràtica de la docència sincerament he tingut moments al llarg de la setmana de plantejaments molt allunyats a les afirmacions més democràtiques. Hem pogut veure manifestacions estudiantils aquesta setmana demanant drets fonamentals dels quals si no canvien molt les coses serem privats en aprovar-se el nou projecte de reforma educativa. Com podem entendre una democràcia a petita escala si els drets que haurien de ser intocables estan destruint-los els nostres representants polítics? (aquells que haurien de defensar la totalitat de la societat a la qual representen) Ens hem de conformar amb aquesta destrucció? Com podré explicar als meus futurs alumnes els fonaments democràtics si els màxims representats dels mateixos se’ls passen pel forro?
 Em fa autèntica vergonya sentir les barbaritats del ministre Wert  com a reacció a la més absoluta de les accions democràtiques, una manifestació estudiantil  demanant pacíficament que no siguem privats d´ allò que hauria d´estar per damunt de ideologies polítiques, d´allò que és inherent al desenvolupament de les persones perquè ho considerem drets fonamentals. Tal volta aquest home li vindria bé fer una ullada a en Delors perquè no es pot aprendre a ser ni a viure junts si potències las desigualtat d´oportunitats.
Fa mal la “lucidez” però hem de despertar-la com recorda en Carbonell i fer-ho sense límits i sense pietat. Encara estic impressionada per aquesta frase tan brutal però tanmateix tan poderosa.
En tot cas, no voldria ser una mestra pessimista per la qual cosa cada volta que em traguen de polseguera vull recordar que hi ha lloc per a l´esperança. Som part activa i podem fer possible el canvi. En SANTOS GUERRA escriu a l'article meravellós al qual feia menció abans, unes paraules al-lentadores per tal de recordar-nos la importància del MESTRE.
“Porque, en otros oficios, el mejor profesional es el que mejor manipula los materiales con los que trabaja, pero en la docencia es el que más y mejor los libera.
No sé lo que sería del mundo sin esta legión de trabajadores y trabajadoras del saber y de la bondad”


Aquí vos deixo un parell de fotos perquè ens adonem de la necessitat d’un canvi que ens permetrà desenvolupar-nos plenament al mateix ritme que ho fa la pròpia societat amb possibilitats de poder treure les millors capacitat de cadasqun, les nostres millors sonoritats.

Un passat... un present



Foto 22-10-12 15 32 23Foto 22-10-12 15 34 41

lunes, 15 de octubre de 2012

PRIMERES SETMANES



“Tot un món per descobrir”

Comencem aquesta aventura d´aprendre a aprendre, d´aprendre a ensenyar, d´ensenyar a aprendre i      d´aprendre ensenyant.
Fa només dues setmanes, ni de lluny haguera pogut  imaginar-me la frase que acave d´escriure.
Les primeres classes de Didàctica no ho negaré, m´han resultat no només impactant sinó també complicades d´entrada. No per la dificultat del contingut sinó més bé perquè és complicat donar-li la volta a pensaments arrengats, a maneres de veure l´escola totalment diferents, fins i tot diria a maneres de veure  la vida diverses. Una volta capgirat tot començar a plantejar-te noves idees, nous reptes, això és el que és verdaderament complicat i és el que m´he trobat en iniciar-me amb les Base Didàctiques.

El primer plantejament que ens portà na Gemma a classe fou el concepte de PLE  Segons aquesta definició d´Adell i Castanyeda (2010) PLE és l´entorn personal d´aprenentatge. La realitat que vivim és un PLE  immens, enorme, el PLE que podríem anomenar VIRTUAL. Front un PLE totalment obsolet però tanmateix imprescindible el PLE de l´entorn PRESENCIAL. Aquesta va ser la comparativa que férem:   Foto 15-10-12 12 47 53 Foto 15-10-12 12 48 13 He de reconèixer que desconec molts dels modes d´accedir a la informació i practico pocs dels modes de crear-la per la qual cosa espero i desitjo desenvolupar aquestes eines al llarg del present curs.

El segon punt que hem tractat a fons ha estat l´estudi de l´Escola de la Societat INDUSTRIAL (S.XIX) i l´Escola de la Societat de la INFORMACIÓ i el CONEIXIMENT. Sense exagerar em va sorprendre descobrir que efectivament tenim unes estructures educatives pròpies d´una etapa molt llunyana que evidentment no poden donar resposta eficient a una societat molt més moderna que elles.
La  primera imatge que em va vindre al cap el dia que debatíem l´article d´en F.Tonucci va ser de la pel·lícula d´en Charles Chaplin “Temps Moderns”. Aquí vos deix un vídeo: 

 En Tonucci defineix aquella educació del S. XIX com un “COMPLEMENT d´una  cultura que era necessària per a la vida pública a la qual estava destinat l’alumne”. L´educació era bàsicament la resposta a la demanda d´un sector molt elitista(Només aquells que s´ho podien permetre s´enriquien culturalment i anaven a escola) El desenvolupament industrial va portar necessàriament unes exigències econòmiques i ideològiques  que obligaven a la formació bàsica i l´alfabetització massiva.( Resultava de gran ajuda per informar i organitzar el treball i els procediments industrials) Però efectivament l´Educació no va ser obligatòria per a “tots” fins una volta finalitzada la Segona Guerra Mundial. El fet d´ampliar l´àmbit de l´escola i fer-la arribar a “tots” va ser un autèntic fracàs ja que la institució en sí no va canviar de com estava pensada en els seus inicis elitistes de manera que va ser inevitable un atac a aquesta en tota regla. Als anys 60 va haver-hi una protesta generalitzada  per tal de denunciar aquella situació “d`Analfabetisme funcional “. Em resulta molt descriptiva aquesta manera que té en Tonucci de descriure aquella situació on el més important per a l´escola, les eines que ella proposava com a imprescindibles, resultaven poc pràctiques per a la vida.
 Per acabar d´empitjorar les coses, l´escola remarca les diferències dels seus alumnes en el pitjor dels sentits. Cita en Tonucci: “ Els que van bé a l´escola, haurien pogut passar sense.”  Així els intel·ligents, voluntariosos seran bons estudiants però els ganduls mai aprendran. Impactant, no ho és? Tota aquesta crítica dels anys 60 que tan important va ser, no va suposar canvis immediats ja que l´escola continuà sent una Escola de “COMPLEMENT”


 El model de l´escola TRANSMISSIVA entenia que el nen no sap (i aprèn a l`escola), el professor sap ( i ensenya a l´escola)  i la intel·ligència és un buit que s´omple per acumulació de coneixements.
 Encara que ens pugui semblar esgarrifadora, aquesta concepció ha perdurat al llarg de tan de temps que sembla estar totalment adherida al sistema educatiu. Podríem dir d´entre altres característiques d´aquella escola transmissora la IGUALDAD(o tots saben o no, no hi havia cabuda a la diversitat), el TANCAMENT( El mestre disposava de la veritat absoluta dins l´escola), la TRANSMISSIÓ de coneixements de manera unidireccional (el professor explica i l´alumne escolta i aprèn)
Com diu en Zabala era inevitable que aquesta escola tradicional entrarà en crisi ( Va haver-hi canvis en les Universitats pressionades per Europa, va haver-hi una forta pressió social i una demanda de funció social de l´educació.)

Respecte a l´escola de la societat de la INFORMACIÓ i el CONEIXIMENT al llarg d´aquestes sessions me n´he adonat del significat del  CONSTRUCTIVISME(terme que em resultava del tot llunyà).
 Aquesta nova escola està basada en el fet que l´alumne aprèn a construir el seu propi aprenentatge. L´alumne SAP però aprofundeix en l´escola, el professor l´AJUDA a desenvolupar-se i la Intel·ligència de la qual tots disposem, es pot enriquir. La escola constructivista és OBERTA, atén al debat i al dialecte perquè el mestre no ho sap tot encara que sap on pot cercar allò que desconeix. Entén d´una manera de transmetre el coneixement no només vertical sinó amb intercanvis també dels propis alumnes, horitzontalment. Aquest és un model on té cabuda la DIVERSITAT perquè al cap i al fi la diversitat també enriqueix l´escola.
Aquell saber propedèutic i selectiu del qual s´enorgullia l´escola tradicional , ja no té cabuda en la societat actual perquè l´educació ha de donar resposta a TOTS i ha de formar a tots en la totalitat de les seues CAPACITATS com a ésser humans.
El plantejament que ens fan de tot allò que ha fallat en l´educació transmisiva tant en Tonucci com en Zabala i Arnau és  donar-li una nova FINALITAT a l´educació. Bàsicament la finalitat ha de ser el desenvolupament de la formació integral de la persona.
Aquest raonament té el seu fonament en la Declaració Universal de Drets Humans(ONU 1948) la qual demana  afavorir el ple desenvolupament de la personalitat humana.
En Zabala  senyala que els Estats necessiten contar amb una població en la qual no només la majoria espiguen molt formats sinó en la que TOTS els ciutadans estiguin prou formats per exercir eficientment la seva professió.
Definitivament l´aprenentatge és al llarg de tota la nostra vida i no pot limitar-se ni en espai ni en temps.
Si l´alumne construeix i descobreix a partir de l´orientació del mestre, hem d´aprendre a desenvolupar les nostres pròpies competències com a mestres també.
El tema de les COMPETÈNCIES BÀSIQUES m´ha resultat totalment esclaridor una volta he llegit a DELORS en “la educación encierra un tesoro”(1996). Per poder desenvolupar-nos integralment hem de SABER, SABER FER, SABER SER I SABER CONVIURE.
El Saber com a continguts és una cosa de la qual no podem prescindir però sí que podem entendre la necessitat de vincular teoria amb pràctica. Per això en Zabala recomana la conversió dels continguts tradicionals per tal que siguin útils i pràctics. De la qual cosa deriva el Saber fer. Saber ser i saber conviure són conseqüències de la societat globalitzada de la que som part viva i activa inevitablement.
El GRAN REPTE que tenim és fer servir una METODOLOGIA apropiada per poder desenvolupar les competències bàsiques dels nostres alumnes i al mateix temps desenvolupar les nostres pròpies. El canvi metodològic és el gran repte si el que volem és adaptar la nostra escola a la realitat social que vivim.

Definitivament he aprés amb aquesta primera unitat que l´educació pot evolucionar cap a una banda i fins i tot desenvolupar-se moltíssim tant com per arribar a fer que les lleis canvien i es modernitzen però si no som els docents des de dins els que afavorim el canvi, no servirà de res perquè no donarem resposta a la verdadera necessitat dels nostres alumnes, no estarem escoltant la demanda real que no es altra que cadascú de nosaltres pugem desenvolupar-nos com a persones amb total plenitud.

Si no comencem per plantejar-nos realment si el model que volem seguir és el constructivista i fem per posar-lo en pràctica dia a dia, el canvi no es produirà mai i continuarem tenint una educació obsoleta front una societat molt moderna.
La lectura d´en Zabala em va donar una certa tranquil·litat en el sentit que a música pel fet de ser un ensenyament tan pràctic és cert que des de fa anys intentem potenciar no només el saber sinó per damunt de tot el SABER FER. Era molt exemplificador  quan l´autor comparava com enfocaven els estudis de llengües les cultures angleses  i com ho hem fet aquí. A música també dividim l´estudi del Llenguatge musical en quatre parts: Rítmica, Audició, Teoria i Entonació. De tal manera que tot està centrat a poder aplicar l´aprenentatge.  En qualsevol cas, me n´he adonat que el SABER SER i el SABER CONVIURE són dos aspectes de la metodologia que mai podem oblidar perquè son inseparables del desenvolupament integral de la persona.
Avui a classe intentava mirar els meus alumnes ja no tant com a possibles intèrprets d´instruments sinó més bé com a músics integrals, com a futurs compositors o directors o perquè no? com a futurs mestres i per damunt de tot com a persones que estan desenvolupant-se. Vull contribuir a que tots ells tinguin la possibilitat fer-ho plenament. Em quedo amb la cita d´en Jose Luís Lozano del 500 palabras perquè jo també crec honestament que podem crear una escola millor.

Em plantejo com fer per desenvolupar les meues competències des de ja mateix, per més endavant poder ajudar a desenvolupar les dels meus alumnes. Em plantejo que he d´espavilar-me a conèixer noves TIC  perquè a la vista està que em queda moltíssim per conèixer. (Sobretot després de veure el PLE que férem el primer dia) Em plantejo que vull ser part activa d´aquest canvi adaptant-me als desenvolupaments tecnològics i adaptant-me a la realitat que viu la societat actual.

Per acabar vull compartir amb vosaltres aquest article sobre l´educació a Finlandia perquè és increïble allò que podem fer perquè ens adonem que no hi ha impossibles, que ja fa temps que hi ha qui ha començat a fer-ho.

jueves, 4 de octubre de 2012

Presentació


Hola a totes!!!
Som na Delia Bravo Portolés,
Tinc 35 anys i enguany començo aquesta intensíssima aventura.
Soc professora de Llenguatge Musical i faig feina a Conservatoris de ses illes des de fa 10 anys. Estic motivadíssima per aprendre aquest meravellós ofici  per poder posar-ho tot en pràctica el més aviat possible.
Salutacions.