2ª ENTRADA

EL ROL DELS MESTRES:

Aquesta setmana hem treballat la figura del mestre  des de tots els aspectes positius i negatius que hem pogut trobar.

En primer lloc i abans d´aprofundir-nos en el concepte de mestre, na Gemma ens va portar a l´aula els interrogants al voltant de les diferents funcions que pugui tenir l´escola. Férem un apropament a en Mariano Fernàndez Enguita i la seva anàlisi d´aquestes funcions:

-Funció de socialització: L´escola  pot introduir trets socials en els individus. Anomenem aquesta socialització escolar com a secundària front a la primària que és la que fa la família. El gran dilema és si nosaltres com a docents només reproduïm  el sistema social sense donar la passa de transformar-lo.

-Funció de preparació per al món laboral. Hem viscut la que podríem denominar la malaltia de “titulitis” al llarg de molts anys, la qüestió és si verdaderament tots aquests títols serveixen per a la vida. Al respecte d´aquesta funció ens plantegem si volem preparar futurs treballadors només o ciutadans del món.

-Funció de formació de ciutadans: Vivim en una democràcia parlamentària i l´escola reprodueix les formes de participació de la nostra societat . Un règim democràtic permet o hauria de permetre el pluralisme a través de la llibertat d´expressió dels docents. Respecte a les pràctiques democràtiques a l´escola em va resultar molt clarificador l´exemple que na gemma va portar. Contava que un dia a una classe de primària per tal d´apropar-los al valor de solidaritat decidiren fer una pràctica que consistia a repartir galetes a tots els alumnes d´una manera desigual. Aleatòriament uns tindrien moltes més que els altres. Després els deixarien pensar allò que podien fer amb elles si menjar-les o compartir-les. El resultat és el menys important perquè evidentment va haver-hi de tot però la lliçó d´entendre d´un mode tan viu el significat de solidaritat de ben segur que no els hi passarà de llarg.

-Funció de consens social: Aquest argument no té cabuda, el fet de fer únicament responsable del seu aprenentatge al propi alumne és la pitjor manera que pot tindre un docent de llevar-se responsabilitats.

- La resta de funcions que menciona en Fernàndez Enguita les anomena menors però no vull oblidar-les: Funció de custòdia( pensar que l´escola és un lloc on deixar que cuiden els nostres fills) ; Funció de nova planta( Aquesta és l´excusa tres la qual s´han amagat els polítics per tal d´ocultar l´atur retardant la seva incorporació al món laboral);Dos que sembla tornen a estar de moda encara que ens pugui parèixer impossible són les funcions de conformar consciència nacional i la d´adoctrinament religiós.

En Tonucci (2003) para amb molta claredat al respecte de les funcions de la moderna escola centrant-les en el màxim desenvolupament de les capacitats dels alumnes a partir dels seus propis coneixements i de les experiències viscudes.

Zabala (1995) en referència a l´objectiu d´aquesta funció principal de l´educació dirigeix totes les propostes cap a la millora de la pràctica.

Gimeno (2000) potència les funcions democràtiques de l´escola. El desenvolupament de la personalitat de l´alumne amb la intenció de que sigui capaç de transformar el sistema democràtic del qual forma part.

Pel que fa a la figura de mestre la lectura d´en Jaume Carbonell(2003) ha estat realment tot un descobriment de noves reflexions. M´ha fe moure plantejaments ben arrelats. En Carbonell a Una educación para mañana fa una definició exhaustiva de la situació que viu l’actual docent senyalant els que considera factors que potencien l´actual estat crític del magisteri. Cita a en Hargreaves del seu llibre Profesorado, cultura y profesionalidad per tal de culpar principalment el individualisme, el aïllament i el secretisme com a causa de la falta de canvi educatiu. Els diferents models que planteja Carbonell de professorat són els següents:

-Model funcionarial i absentista: Fa menció al més pròxim al que seria un cementeri d´elefants, el model basat en el llibre de text, a la màxima comoditat, tancats a noves propostes pel risc que comporta la imprevisibilitat.

-Model especialista: Tan endinsat en la seva assignatura que no sembla estar interessat en res més per la qual cosa queden fora dels treballs en equip, de la globalització.

-Model autista: Aquest seria el mestre que viu aïllat a la seva aula tancat d´ulls i propostes per a la resta del centre i de companys.

-Model nostàlgic: Aquells que pensen que ja és massa tard per fer cap canvi.

-El model d´aquell que contínuament es queixa: Provoca  desmotivació i desmoralitza la resta de docents.

Front a aquesta definició tan dura però tan real, en Carbonell proposa 10 atributs dels bon mestres:

1-Coneiximent de la infància i la adolescència: Hem de conèixer el desenvolupament del pensament dels nostres alumnes per poder explorar amb ells la manera de millorar-lo.

2-La relació amorosa i afectiva: “Perquè l´aprenentatge és una experiència emocional” (Woods).

3-La relació amb la cultura: Tenim la necessitat d´uns docents que prenguin consciència de buscar raons per entendre millor perquè les coses són com són. En Tonucci(2003) parla de manualitat i expressivitat així com de treballar les actituds, la curiositat der allò que és nou.

4-El saber fer pràctic: Dominar les habilitats relacionades amb l´ensenyament i l´aprenentatge. Al respecte fa una anàlisi en Tonucci (2003) molt clarificador senyalant quin és el cercle viciós al qual està destinat el docent. Tonucci recalca que el docent és l´únic treballador que passa de l´estat d´estudiant a l´escola sense haver sortit d´aquesta. No pot comprovar que el seu aprenentatge li serveix efectivament( com pugui fer-ho un metge els seus anys de pràctiques) i el que encara resulta pitjor, és limita a repetir els models que ha viscut perquè no ha conegut un procés de separació de la entitat que l´ha format.

5-Innovació crítica i progressista: El bon mestre ha de provocar el aprendre a pensar.

6-Comporomís polític i social. En al·lusió a la funció política de la que he parlat abans.

7-EL VALOR DEL TESTIMONI: Aquest punt l´he recalcat amb majúscules perquè si ben és cert que no podem oblidar cap dels adjectius que ha de tindre un bon mestre, el fet de ser exemple penso que és fonamental.

8-La formació permanent: Al llarg de tota la vida. En Tonucci(2003) quan atribueix la  situació crítica que viu la educació entre d´altres a l´absència d´una formació professional o la falta de qualitat d´aquesta. Proposa una formació coherent(escola-laboratori)

9-Cooperador d´altres docents: Per tal de superar la soledat de l’aula.

10- Esperançadors: Pel fet de tindre la capacitat de canviar vides cada dia no poden ser pessimistes.

En últim lloc el treball setmanal l´hem acabat fent una especial menció a les TPACK no tan sols com a eina essencial de formació del mestre sinó com a eina de treball diari. Aquí vos deix un esquema que ens va mostrar na Gemma i que et permet entendre que com a futurs mestres no podem formar part només del conjunt de docents plens de coneixements però buits d´eines per fer-los arribar als nostres alumnes.

El tema d´aquesta setmana m´ha fet plantejar-me si és cert que tinc control sobre allò que faig. Ho hauré de tindre si vull ser un docent competent i eficient. Ramón Flecha i Tortajada a Imbernon (1999) fomenten el canvi a l educació des d ‘aquest plantejament auto-avaluador.

No puc negar-vos que em fa por adonar-me de la velocitat a la que es mou la societat en la qual vivim i de la qual estic lluny. En analitzar l´esquema de TPACK, en soc conscient  de lo endarrerida que estic respecte a  novetats tecnològiques. I em plantejo la necessitat d´aprendre i enganxar-me el més aviat possible al tren perquè cada volta agafa més velocitat i penso que serà més difícil poder pujar-hi.

Una altra cosa que m´ha fet por de veritat encara que una por estimuladora és el fet d´haver-me plantejat la següent qüestió una volta llegit l'últim article d´en Santos Guerra al seu bloc El Aderve: De veres tenim al nostre abast el poder de transformar les ànimes dels nostres alumnes?

Pel que fa a la funció democràtica de la docència sincerament he tingut moments al llarg de la setmana de plantejaments molt allunyats a les afirmacions més democràtiques. Hem pogut veure manifestacions estudiantils aquesta setmana demanant drets fonamentals dels quals si no canvien molt les coses serem privats en aprovar-se el nou projecte de reforma educativa. Com podem entendre una democràcia a petita escala si els drets que haurien de ser intocables estan destruint-los els nostres representants polítics? (aquells que haurien de defensar la totalitat de la societat a la qual representen) Ens hem de conformar amb aquesta destrucció? Com podré explicar als meus futurs alumnes els fonaments democràtics si els màxims representats dels mateixos se’ls passen pel forro?

 Em fa autèntica vergonya sentir les barbaritats del ministre Wert  com a reacció a la més absoluta de les accions democràtiques, una manifestació estudiantil  demanant pacíficament que no siguem privats d´ allò que hauria d´estar per damunt de ideologies polítiques, d´allò que és inherent al desenvolupament de les persones perquè ho considerem drets fonamentals. Tal volta aquest home li vindria bé fer una ullada a en Delors perquè no es pot aprendre a ser ni a viure junts si potències las desigualtat d´oportunitats.

Fa mal la “lucidez” però hem de despertar-la com recorda en Carbonell i fer-ho sense límits i sense pietat. Encara estic impressionada per aquesta frase tan brutal però tanmateix tan poderosa.

En tot cas, no voldria ser una mestra pessimista per la qual cosa cada volta que em traguen de polseguera vull recordar que hi ha lloc per a l´esperança. Som part activa i podem fer possible el canvi. En SANTOS GUERRA escriu a l'article meravellós al qual feia menció abans, unes paraules al-lentadores per tal de recordar-nos la importància del MESTRE.

“Porque, en otros oficios, el mejor profesional es el que mejor manipula los materiales con los que trabaja, pero en la docencia es el que más y mejor los libera.

No sé lo que sería del mundo sin esta legión de trabajadores y trabajadoras del saber y de la bondad”

Aquí vos deixo un parell de fotos perquè ens adonem de la necessitat d’un canvi que ens permetrà desenvolupar-nos plenament al mateix ritme que ho fa la pròpia societat amb possibilitats de poder treure les millors capacitat de cadasqun, les nostres millors sonoritats.

Un passat... un present